PRÀCTICA 4: Mecanismes de defensa.

INTRODUCCIÓ:

Els mecanismes de defensa són el “conjunt de mesures involuntàries o inconscients adoptades per l’individu per a protegir-se dels efectes que es deriven d’una situació desagradable, física o mental, d’aparició freqüent”.

Partint d’aquesta definició, és obvi que aquests mecanismes de defensa van ser proposats pel psicoanàlisi, que no és una teoria, sinó un conjunt de teories que pretenen explicar el comportament humà patològic en base a dinàmiques internes per les quals qualsevol persona passa.

Segons Freud, un dels representants més importants del psicoanàlisi, existeixen tres estats interns:

CONSCIENT ß PRECONSCIENTß INCONSCIENT

Freud planteja la idea d’un iceberg, en el qual només 1/7 part és coneguda per nosaltres (conscient). Diu també, que les altres 6/7 parts són les que produeixen el comportament humà, i ubica el preconscient al mig, ja que és el que fa el traspàs d’informació de manera codificada, mai de manera clara i directe.

A partir d’aquesta idea, sorgeixen 5 teories noves.

PRIMERA TEORIA:

A l’estat inconscient hi ha una emoció molt clara que provoca símptomes, i que, a partir de que es porta al conscient, es pot resoldre. Aquesta és una idea indemostrable, ja que a vegades es pot explicar un fenomen, però això no comporta que es pugui solucionar.

SEGONA TEORIA:

Aquesta segona teoria es basa en el concepte de libido, que inicialment no estava vinculada només a la sexualitat. Freud parlava d’energia, una part de la qual si que era energia sexual.

Quan Freud va començar a parlar d’energia sexual, es va crear un molts enemics, i molts deixebles seus se’n van allunyar.

TERCERA TEORIA:

Aquesta teoria es desenvolupa a partir de la idea que inicialment tenim una part interior, que és l’id, i que és la part més autèntica dels humans, ja que és innata, es basa en el principi de plaer, i és, en essència, el que som les persones.

Segons Freud, durant els dos primers anys de vida aquesta entitat està sola, però cap als dos anys apareix una segona entitat: l’ego. L’ego actua a partir del principi de realitat. D’aquesta manera, es produeix una dinàmica interna que s’acaba completant als tres anys amb el súper ego, que és la veu de la consciència i els remordiments.

Aquestes tres entitats són les que, en conjunt, donaran una manera d’actuar, i quan aquestes estiguin en desacord, es donaran situacions problemàtiques.

QUARTA TEORIA:

Aquesta teoria es basa en el principi de plaer (id), ja que Freud anomena unes fases relacionades amb aquest, i diu que aquestes fases s’han de superar per tenir una vida sexual plena. Les fases són les següents:

1)      Fase oral: Si aquesta etapa és molt curta, o és massa llarga, poden aparèixer problemes.

2)      Fase anal: L’infant aprèn a controlar els esfínters cap als 2-3 anys, per tant aquesta és la seva font de plaer. Si l’infant és forçat a retenir els esfínters abans d’hora, pot esdevenir una persona garrepa. En canvi, si no els controla fins molt tard, pot ser una persona malgastadora.

3)      Fase fàl·lica: En aquesta fase Freud hi situa el concepte d’Edip i d’Electra. En aquesta edat, la nena s’enamora del pare i el nen de la mare. El nen té cpor que el pare se’n adoni que està enamorat de la mare i que el castri. El complex d’Edip es resol quan el nen s’identifica amb el rol del pare. La nena descobreix que ella ja ha estat castrada, i el resol identificant-se amb el rol femení. En aquesta etapa els nens i les nenes descobreixen que són diferents i investiguen les seves diferències genitals. Si aquesta etapa no es supera, pot comportar problemes en temes de sexualitat.

4)      Fase de latència: Dura fins als 12 anys, i no hi ha manifestacions sexuals concretes.

5)      Fase genital: s’hi entra en l’adolescència, i és una etapa de sexualitat plena.

CINQUENA TEORIA:

Freud va dir que per tal de preservar l’equilibri psicològic, l’ego desenvolupa uns mecanismes de defensa que tenen la funció de fer que el material de l’inconscient no aflori de manera desmesurada.

Els mecanismes de defensa són dispositius interns que desenvolupa l’ego per tal de manejar l’ansietat, prevenir la seva aparició i preservar l’equilibri psíquic.

Va ser la filla de Freud, Anna Freud, que va proposar un llistat de 9 tipus de mecanismes de defensa l’any 1996, que són:

1)      Repressió: És el mecanisme més important, anomenat també defensa. Manté els impulsos inacceptables fora de l’id.

2)      Negació: Negar quelcom per tal de mantenir-ho fora de la consciència, ja que la persona no ho pot afrontar.

3)      Projecció: S’atribueixen a altres els propis impulsos i desitjos inacceptats.

4)      Racionalització: Inventar explicacions que ens deixen tranquils.

5)      Intel·lectualització: Generar teories per allunyar un sentiment.

6)      Formació reactiva: Comportar-se de manera contrària al que es vol fer.

7)      Regressió: Retrocés a comportaments d’etapes anteriors per sentir-se més reconfortat.

8)      Desplaçament: Allò que es sent en una determinada situació, amb determinades persones, ho paguem amb altres persones per reduir l’ansietat.

9)      Sublimació: Donar una sortida constructiva (en benefici propi i dels altres). Transformar un impuls potencialment perillós en un comportament social madur.

PRÀCTICA:

Membres del grup: Kahoula Chentauf, Maria Climent i Lídia Bosch.

La pràctica consisteix en sublimar els 7 pecats capitals (ira, luxúria, gula, peresa, supèrbia, enveja, avarícia), trobant una sortida constructiva i una sortida destructiva per a les situacions proposades.

IRA

Situació: Havies quedat amb algú per sortir, però a aquesta persona li ha sortit un compromís i no pot quedar, i t’avisa quan falta un quart d’hora.

Sortida constructiva: Fer esport o fer alguna activitat relaxant.

Sortida destructiva: Cridar a l’amic, insultar-lo, barallar-t’hi,...

LUXÚRIA

Situació: En una parella, un dels dos té moltes ganes de tenir sexe i l’altre no.

Sortida constructiva: Dirigir el desig emocionalment, fer altres coses amb la parella, com convidar-la a sopar, sortir, anar al cinema,...

Sortida destructiva: Obligar a la parella a tenir relacions sexuals

GULA

Situació: Comparteixes pis amb tres persones i totes tres teniu molta gana, però només hi ha un tall de pastís a la nevera.

Sortida constructiva: Fer més menjar i repartir-lo entre tots tres.

Sortida destructiva: Menjar-te’l tot tu sense pensar en els altres i no deixar-ne gens per ells.

PERESA

Situació: Al migdia fas la migdiada, i has quedat a les 5 amb el teu xicot, però tens molta mandra.

Sortida constructiva: Dir-li al teu xicot que vingui a casa a veure una pel·lícula i a menjar crispetes.

Sortida destructiva: Inventar-te alguna excusa per no quedar.

SUPÈRBIA

Situació: Has aconseguit un bon lloc de treball, t’han ascendit.

Sortida constructiva: Sentir-te orgullós, però tractar de millorar sempre, fer nous projectes.

Sortida destructiva: Ridiculitzar, fer sentir inferiors i depreciar els companys que tenen llocs de treball inferiors.

ENVEJA

Situació: El teu millor amic treu molt més bones notes que tu.

Sortida constructiva: Motivar-te per estudiar i preparar els exàmens i treballs.

Sortida destructiva: Perjudicar el teu amic, copiar, criticar-lo, robar-li els apunts,... per treure més bones notes que ell.

AVARÍCIA

Situació: Desig de tenir més diners.

Sortida constructiva: Estalviar, invertir els diners en coses productives i satisfactòries.

Sortida destructiva: Privar-te de coses necessàries per el plaer d’acumular, passar gana, anar mal vestit,...

REFLEXIÓ:

Fent una repassada al llistat de mecanismes de defensa proposat per Anna Freud, és fàcil identificar-se amb algun o bastant d’aquests, o identificar altres persones que els utilitzen. En aquest cas, com en molts casos en psicologia, estem parlant d’un llistat de comportaments que ens poden portar a allò patològic, però que, òbviament, el fet d’haver-los fet servir o de fer-los servir en situacions concretes, no vol dir que tots tinguem alguna patologia.

Penso que és lògic voler protegir-se dels possibles riscos que poden posar-nos en perill, i de la mateixa manera que en una situació en que es posi en perill la nostra integritat física correrem a posar-nos en un lloc segur per no patir cap mal, en una situació en que el nostre equilibri emocional i psicològic estigui en perill, farem servir les nostres armes (en aquest cas, els mecanismes de defensa) per no patir un desequilibri que ens trasbalsi.

Així doncs, la utilització dels mecanismes de defensa dins uns nivells acceptables, no és bo ni dolent, és simplement humà.

Pel que fa als 7 pecats capitals, penso que els podem trobar en qualsevol persona, en major o menor grau, i que el seu control pot ser molt difícil en alguns casos. També crec que depèn molt del punt de vista de cada persona, ja que, per exemple, una persona molt avariciosa segurament no se’n adonarà de com és, i segons el seu punt de vista, estarà actuant correctament per no quedar-se mai sense res. De fet, aquests impulsos, no han de ser necessàriament negatius, ja que la seva canalització es pot portar cap a fins positius. En el cas de l’enveja, per exemple, ens pot servir per motivar-nos i aconseguir objectius més alts.

Es tracta doncs, d’intentar canalitzar els nostres impulsos sempre cap a fins positius, que ens beneficiïn a nosaltres i també a la resta de persones del nostre entorn.