PRÀCTICA 5: Freud, pasión secreta.

INTRODUCCIÓ:

Per a la realització d’aquesta pràctica, vam visualitzar la pel·lícula “Freud, pasión secreta” a l’aula. Aquesta pel·lícula de 1962 és una biografia de la vida de Freud, centrada en els cinc anys més importants de la seva vida, des de 1885 a 1890. Freud, un conegut neuròleg i psiquiatra de Viena, va viatjar a Paris per tractar un tema en el qual està molt interessat: la histèria. Allà, va descobrir les possibilitats que ofereix la hipnosi per accedir a algunes parts de la ment, i va començar  a utilitzar-la en els seus tractaments. D’aquesta manera, amb l’ajuda de la hipnosi, i malgrat totes les dificultats que va haver d’afrontar, Freud va començar a desenvolupar les seves teories sobre la importància i el funcionament de l’inconscient.

Després de veure la pel·lícula, havíem de triar un tema que s’hagués tractat en aquesta sobre la pràctica de Freud com a psicòleg. Jo m’he decantat per la hipnosi, per la gran importància que crec que va tenir a la seva vida professional, però també a la vida personal.

HIPNOSI:

La hipnosi és un estat mental i físic en el que la consciència canvia la manera de funcionar. En l’estat aquest estat, l’atenció dirigida a l’entorn disminueix, i augmenta l’atenció interna dirigida al propi pensament. Parlarem d’hipnosi, doncs, quan una persona entri en un estat de concentració i relaxació mitjançat l’ajuda d’una altra persona. Quan es pugui assolir aquest estat de manera autònoma, sense ajuda, parlarem d’autohipnosi.

L’estat d’hipnosi és podria definir com un estat de superconcentració, en el qual la consciència centra la seva atenció en alguns punts concrets, separant-se de la resta. Però la hipnosi no s’ha de confondre mai amb el son, ja que durant la hipnosi no hi ha pèrdua involuntària de control, i l’individu només fa allò que realment vol fer. A més, si es fa un electroencefalograma a una persona hipnotitzada, els resultats no s’assemblen als de l’estat de son, sinó més aviat als d’una persona desperta però amb una relaxació molt gran.

Quan pensem amb la hipnosi, ens hem d’oblidar dels típics espectacles comercials en que es deixa en ridícul a l’individu hipnotitzat, ja que aquesta és una imatge equivocada del que és la tècnica realment. Les persones que tinguin molta ansietat, en l’estat hipnòtic poden fer tot allò que se’ls ordena, però la realitat és que una persona normal té capacitat per respondre de manera crítica a allò que se li ordena i, per tant, pot decidir no fer-ho.

L’assoliment de l’estat hipnòtic comporta una sèrie de canvis en la persona hipnotitzada:

·       Relaxació muscular.

·       Dissociació de les sensacions corporals: El cos es sent lleuger però pesat alhora, i hi ha parts del cos que no es noten tant.

·       Disminueix l’atenció de l’ambient i de tot allò que no sigui essencial.

·       Augmenten les sensacions internes (cansament, pesadesa,..).

·       Disminueix la sensibilitat al tacte,i fins i tot es pot arribar a no notar res en alguna part del cos.

·       Es pot produir una regressió en el temps, tornant a situacions ja passades.

·       La superconcentració permet gravar missatges dins nostre amb molt detall.

Es sap també, que la hipnosi es pot dividir en diverses fases, que són les següents:

1.      Fase 1: La relaxació muscular és molt gran i hi ha una concentració baixa.

2.      Fase 2: El cos es sent relaxat, però alhora, molt pesat. Hi ha molta dificultat per realitzar moviments. L’individu no vol moure’s. Algunes parts del cos no es senten. Aquesta és la fase ideal per a la majoria de les teràpies, ja que el record és total.

3.      Fase 3: Per arribar a aquesta fase cal tenir molta experiència en les fases 1 i 2. La relaxació i la concentració són totals. En aquesta fase es solen fer regressions al passat, i es solen integrar missatges post-hipnòtics (que s’han de fer després de la hipnosi). El record d’aquesta fase és fragmentat, és  dir, que no es pot recordar la sessió complerta.

Actualment, la hipnosi és utilitzada per alguns psicoterapeutes en els seus tractaments per tal d’eliminar algunes pertorbacions psíquiques. Els mètodes per arribar a l’estat hipnòtic són molt variats.

Una mica d’història:

Bemheim, un psiquiatra nascut a Alsacia, i Liébeault, un metge rural que havia desenvolupat un mètode hipnòtic molt semblat al d’avui dia, van crear “L’Escola Psicològica de Nancy”. Aquesta escola va ser la pionera en l’estudi de la hipnosi, i la seva aplicació a les malalties psicosomàtiques. Al mateix temps, a París, “L’Escola Neurofisiològica de París” de l’Hospital de Salpetrière, es va fer famosa per la utilització del mètode hipnòtic per tractar els pacients histèrics, de la mà de Charcot. D’aquesta escola en van sortir metges tant il·lustres com Sigmund Freud, el qual, juntament amb Breuer, van utilitzar la regressió hipnòtica com a base per arribar a l’inconscient dels pacients i trobar la solució als seus traumes. Tot i que més tard Freud va deixar de banda la hipnosis per dedicar-se al psicoanàlisi, sempre va reconèixer la seva validesa com a mètode eficaç.

Més tard, durant la Guerra Civil Espanyola i més tard, durant la Segona Guerra Mundial, va tornar amb força l’aplicació de la hipnosi per tractar l’anomenada “neurosi de la trinxera”.

Tot i que molts posaven en dubte la validesa de la hipnosi com a mètode fiable, als anys 50 l’APA (American Psychiatric Assotiation) va reconèixer la hipnosi com un mètode terapèutic legítim, i encara, avui en dia, hi ha una secció de l’APA dedicada a l’estudi i la investigació de la hipnosi.

REFLEXIÓ:

Després de la recerca d’informació sobre la hipnosi, he pogut comprovar que la idea general que és té sobre aquest mètode està molt desencaminada de la veritat. Tots tenim a imatge d’una persona anomenada “hipnotitzador” a dalt d’un escenari, demanant voluntaris que un cop estan “hipnotitzats” fan tot allò que els hi diu l’hipnotitzador. Crec que aquesta escena, que sembla més un espectacle de circ que un mètode científic, és la que ha fet que molts de nosaltres dubtem de que realment sigui una pràctica fiable. Però en el meu cas, sempre he tingut el dubte de si la hipnosi podia ser real o no. Crec que documentar-me sobre aquest tema, la meva visió ha variat bastant, i ho entenc com un estat de relaxació al qual potser podem arribar la majoria de persones, però després d’un llarg entrenament. Suposo que per arribar a l’estat hipnòtic hi ha diverses maneres, i que cadascú ha de trobar la seva per tal d’aconseguir la relaxació del cos i la ment.

Personalment, m’agradaria provar que es sent en aquest estat, ja que penso que has d’arribar a un estat de benestar molt gran, ja que és com una desconnexió de la resta de coses, per centrar-te només en allò que realment t’importa.

Crec que és una pràctica, que realitzada per professionals qualificats, pot ser molt beneficiosa per als pacients, ja que tot i que pot no ser una solució definitiva, si que és una ajuda en el tractament de malalties psicosomàtiques, de traumes, de fòbies, de trastorns,...