PRÀCTICA 6: Necessitats humanes

INTRODUCCIÓ:

Abraham Maslow (1908-1970), va descobrir en el seu treball amb micos, que hi ha necessitats que prevalen sobre d’altres, i va crear la seva famosa jerarquia de necessitats o piràmide de Maslow. En la qual parlava d’una sèrie de necessitats que estaven en un ordre de jerarquia, en el qual, per poder satisfer les d’ordre superior havien de ser satisfetes primer les d’ordre inferior. Maslow ordena les necessitats de la següent manera:

1.      Necessitats fisiològiques: Inclouen les necessitats d’oxigen, aigua, proteïnes, sal, sucre, calci i altres minerals i vitamines. Així com la necessitat de mantenir l’equilibri del PH i de la temperatura, la necessitat de descansar , dormir, eliminar desperdicis del cos, evitar el dolor i tenir sexe.

2.      Necessitats de seguretat: Quan les necessitats fisiològiques estan cobertes, apareixen les necessitats de seguretat, que són aquelles que ens proporcionen seguretat, protecció i estabilitat. Aquí és on comencen a aparèixer les pors i ansietats.

3.      Necessitats d’amor i pertinença: Es refereixen a la necessitat d’amistat, de parella, de fills i de tenir relacions efectives en general. És la necessitat de pertànyer a un grup.

4.      Necessitats d’autoestima: Maslow va descriure dos tipus d’autoestima: l’autoestima baixa i l’autoestima alta. L’autoestima baixa fa referència al respecte que ens demostren els altres, a la necessitat de fama, de reconeixement, d’atenció, de reputació,.. I l’autoestima alta fa referència al respecte per un mateix, a la confiança, a la competència, a la independència, a la llibertat,..

Maslow parla d’aquests 4 nivells com a necessitats de dèficit, ja que quan no les tenim cobertes, tenim un dèficit, però quan les tenim cobertes, no notem res.

5.      Autorealització: Aquesta necessitat tendeix a créixer a mida que l’anem satisfent. Es refereix a completar-se. Parla de qüestions com l’aprenentatge, la creativitat, la resolució de problemes, l’espontaneïtat, a trobar un sentit a la vida,... Per arribar a aquest nivell s’han de tenir cobertes les necessitats primàries. Maslow va suggerir que només un 2% de la gent arriba a assolir aquest nivell.

En relació a aquesta piràmide de Maslow han sorgit diverses idees, una de les quals diu que per assolir els nivells es poden portar a terme diversos comportaments:

·         Comportaments constructius: La persona cobreix la seva necessitat, i les altres persones en surten beneficiades.

·         Comportaments destructius: La persona cobreix la seva necessitat, però algú en surt perjudicat.

·         Comportaments fallits: S’orienten a satisfer una necessitat, però no s’aconsegueix la satisfacció. Molts dels comportaments que duem a terme són comportaments fallits.

PRÀCTICA:

Membres del grup: Miguel Fernandez, Vicente Navarro i Lídia Bosch.

La pràctica consisteix en buscar un comportament constructiu, un comportament destructiu i un comportament fallit per a cada un dels cinc nivells de la piràmide.

NECESSITATS FISIOLÒGIQUES:

·         Comportament constructiu: Tens gana i prepares un sopar amb els amics.

·         Comportament destructiu: Hi ha poc menjar per a moltes persones i te’l menges tot tu.

·         Comportament fallit: Tens molta gana i poses diners en una màquina expenedora, però no et surt res i no tens més diners.

NECESSITAT DE SEGURETAT:

·         Comportament constructiu: Fer un grup d’estudi per aprovar les oposicions, i compartir apunts i llibres.

·         Comportament destructiu: En un grup d’estudi, no comparteixes els coneixements amb els altres, però t’aprofites dels seus i aproves.

·         Comportament fallit: Una persona amb dificultats per establir relacions socials, es compra un peix per no estar sol.

NECESSITAT D’AMOR I PERTINENÇA:

·         Comportament constructiu: Et sents sol, t’enamores i comences una relació amb una altra persona que també s’hi sent.

·         Comportament destructiu: Estàs amb una persona que saps que t’estima, però tu no l’estimes. Hi estàs per no estar sol.

·         Comportament fallit: Vols tenir una relació amb un noi, però resulta que es gay.

NECESSITAT D’ESTIMA:

·         Comportament constructiu: Et presentes a un concurs en grup on has de col·laborar amb els companys aportant cadascú una habilitat diferent, i guanyeu.

·         Comportament destructiu: Et proposen presentar-te a un concurs amb els teus amics, però no vols que vingui tothom, i dius un dia i una hora errònia per anar-hi tu sol i tenir més possibilitats.

·         Comportament fallit: Et presentes al rècord guiness, però no superes el rècord anterior.

NECESSITAT D’AUTOREALITZACIÓ:

·         Comportament constructiu: Aprendre a resoldre problemes t’ajuda a tu i als altres.

·         Comportament destructiu: Robar materials per fer obres d’art.

·         Comportament fallit: Estudiar una carrera, i quan ja l’has acabat, veure que no t’agrada el que has fet.

REFLEXIÓ:

Potser mai ens hem parat a reflexionar sobre si ens apareix una necessitat perquè ja en tenim d’altres cobertes o sobre si hi ha necessitats més importants que altres, però de fet, és veritat que sense voler el nostre cos i la nostra ment ens organitzen les necessitats segons una jerarquia. Això que és tant comú en la nostra societat de voler sentir-se realitzat, de buscar un sentit a la vida, de voler tenir èxit, segurament se’ns planteja perquè no ens hem de preocupar d’altres coses més bàsiques. En un país molt pobre, per exemple, la majoria de la gent estarà preocupada per aconseguir menjar, i no es preocuparà per aquestes coses que en la nostra societat són tant habituals. A mi, per exemple, aquestes necessitats se’m plantegen sovint, i realment m’afecten molt, arribant a sentir un buit molt gran dins meu, però suposo que si al arribar a casa obrís la nevera i no hi tingués menjar ni cap manera d’aconseguir-ne, ni tan sols em passaria pel cap res d’això.

És cert també que hi ha molts comportaments fallits dirigits a satisfer alguna necessitat, i és que si em paro a pensar, en recordo més de fallits que no de constructius o de destructius. Penso que és normal, ja que els comportaments fallits són els intents que fem per aconseguir allò que volem, i és, de fet, el que ens motiva i ens fa tornar a intentar aconseguir-ho. Si no tinguéssim intents fallits, voldria dir que ja tenim tot el que necessitem en aquesta vida, que ja no ens hem d’esforçar per res, que ja no tenim objectius, i una vida sense objectius, motivacions, fracassos i èxits, no és una vida plena.

PRÀCTICA 5: Freud, pasión secreta.

INTRODUCCIÓ:

Per a la realització d’aquesta pràctica, vam visualitzar la pel·lícula “Freud, pasión secreta” a l’aula. Aquesta pel·lícula de 1962 és una biografia de la vida de Freud, centrada en els cinc anys més importants de la seva vida, des de 1885 a 1890. Freud, un conegut neuròleg i psiquiatra de Viena, va viatjar a Paris per tractar un tema en el qual està molt interessat: la histèria. Allà, va descobrir les possibilitats que ofereix la hipnosi per accedir a algunes parts de la ment, i va començar  a utilitzar-la en els seus tractaments. D’aquesta manera, amb l’ajuda de la hipnosi, i malgrat totes les dificultats que va haver d’afrontar, Freud va començar a desenvolupar les seves teories sobre la importància i el funcionament de l’inconscient.

Després de veure la pel·lícula, havíem de triar un tema que s’hagués tractat en aquesta sobre la pràctica de Freud com a psicòleg. Jo m’he decantat per la hipnosi, per la gran importància que crec que va tenir a la seva vida professional, però també a la vida personal.

HIPNOSI:

La hipnosi és un estat mental i físic en el que la consciència canvia la manera de funcionar. En l’estat aquest estat, l’atenció dirigida a l’entorn disminueix, i augmenta l’atenció interna dirigida al propi pensament. Parlarem d’hipnosi, doncs, quan una persona entri en un estat de concentració i relaxació mitjançat l’ajuda d’una altra persona. Quan es pugui assolir aquest estat de manera autònoma, sense ajuda, parlarem d’autohipnosi.

L’estat d’hipnosi és podria definir com un estat de superconcentració, en el qual la consciència centra la seva atenció en alguns punts concrets, separant-se de la resta. Però la hipnosi no s’ha de confondre mai amb el son, ja que durant la hipnosi no hi ha pèrdua involuntària de control, i l’individu només fa allò que realment vol fer. A més, si es fa un electroencefalograma a una persona hipnotitzada, els resultats no s’assemblen als de l’estat de son, sinó més aviat als d’una persona desperta però amb una relaxació molt gran.

Quan pensem amb la hipnosi, ens hem d’oblidar dels típics espectacles comercials en que es deixa en ridícul a l’individu hipnotitzat, ja que aquesta és una imatge equivocada del que és la tècnica realment. Les persones que tinguin molta ansietat, en l’estat hipnòtic poden fer tot allò que se’ls ordena, però la realitat és que una persona normal té capacitat per respondre de manera crítica a allò que se li ordena i, per tant, pot decidir no fer-ho.

L’assoliment de l’estat hipnòtic comporta una sèrie de canvis en la persona hipnotitzada:

·       Relaxació muscular.

·       Dissociació de les sensacions corporals: El cos es sent lleuger però pesat alhora, i hi ha parts del cos que no es noten tant.

·       Disminueix l’atenció de l’ambient i de tot allò que no sigui essencial.

·       Augmenten les sensacions internes (cansament, pesadesa,..).

·       Disminueix la sensibilitat al tacte,i fins i tot es pot arribar a no notar res en alguna part del cos.

·       Es pot produir una regressió en el temps, tornant a situacions ja passades.

·       La superconcentració permet gravar missatges dins nostre amb molt detall.

Es sap també, que la hipnosi es pot dividir en diverses fases, que són les següents:

1.      Fase 1: La relaxació muscular és molt gran i hi ha una concentració baixa.

2.      Fase 2: El cos es sent relaxat, però alhora, molt pesat. Hi ha molta dificultat per realitzar moviments. L’individu no vol moure’s. Algunes parts del cos no es senten. Aquesta és la fase ideal per a la majoria de les teràpies, ja que el record és total.

3.      Fase 3: Per arribar a aquesta fase cal tenir molta experiència en les fases 1 i 2. La relaxació i la concentració són totals. En aquesta fase es solen fer regressions al passat, i es solen integrar missatges post-hipnòtics (que s’han de fer després de la hipnosi). El record d’aquesta fase és fragmentat, és  dir, que no es pot recordar la sessió complerta.

Actualment, la hipnosi és utilitzada per alguns psicoterapeutes en els seus tractaments per tal d’eliminar algunes pertorbacions psíquiques. Els mètodes per arribar a l’estat hipnòtic són molt variats.

Una mica d’història:

Bemheim, un psiquiatra nascut a Alsacia, i Liébeault, un metge rural que havia desenvolupat un mètode hipnòtic molt semblat al d’avui dia, van crear “L’Escola Psicològica de Nancy”. Aquesta escola va ser la pionera en l’estudi de la hipnosi, i la seva aplicació a les malalties psicosomàtiques. Al mateix temps, a París, “L’Escola Neurofisiològica de París” de l’Hospital de Salpetrière, es va fer famosa per la utilització del mètode hipnòtic per tractar els pacients histèrics, de la mà de Charcot. D’aquesta escola en van sortir metges tant il·lustres com Sigmund Freud, el qual, juntament amb Breuer, van utilitzar la regressió hipnòtica com a base per arribar a l’inconscient dels pacients i trobar la solució als seus traumes. Tot i que més tard Freud va deixar de banda la hipnosis per dedicar-se al psicoanàlisi, sempre va reconèixer la seva validesa com a mètode eficaç.

Més tard, durant la Guerra Civil Espanyola i més tard, durant la Segona Guerra Mundial, va tornar amb força l’aplicació de la hipnosi per tractar l’anomenada “neurosi de la trinxera”.

Tot i que molts posaven en dubte la validesa de la hipnosi com a mètode fiable, als anys 50 l’APA (American Psychiatric Assotiation) va reconèixer la hipnosi com un mètode terapèutic legítim, i encara, avui en dia, hi ha una secció de l’APA dedicada a l’estudi i la investigació de la hipnosi.

REFLEXIÓ:

Després de la recerca d’informació sobre la hipnosi, he pogut comprovar que la idea general que és té sobre aquest mètode està molt desencaminada de la veritat. Tots tenim a imatge d’una persona anomenada “hipnotitzador” a dalt d’un escenari, demanant voluntaris que un cop estan “hipnotitzats” fan tot allò que els hi diu l’hipnotitzador. Crec que aquesta escena, que sembla més un espectacle de circ que un mètode científic, és la que ha fet que molts de nosaltres dubtem de que realment sigui una pràctica fiable. Però en el meu cas, sempre he tingut el dubte de si la hipnosi podia ser real o no. Crec que documentar-me sobre aquest tema, la meva visió ha variat bastant, i ho entenc com un estat de relaxació al qual potser podem arribar la majoria de persones, però després d’un llarg entrenament. Suposo que per arribar a l’estat hipnòtic hi ha diverses maneres, i que cadascú ha de trobar la seva per tal d’aconseguir la relaxació del cos i la ment.

Personalment, m’agradaria provar que es sent en aquest estat, ja que penso que has d’arribar a un estat de benestar molt gran, ja que és com una desconnexió de la resta de coses, per centrar-te només en allò que realment t’importa.

Crec que és una pràctica, que realitzada per professionals qualificats, pot ser molt beneficiosa per als pacients, ja que tot i que pot no ser una solució definitiva, si que és una ajuda en el tractament de malalties psicosomàtiques, de traumes, de fòbies, de trastorns,...

PRÀCTICA 4: Mecanismes de defensa.

INTRODUCCIÓ:

Els mecanismes de defensa són el “conjunt de mesures involuntàries o inconscients adoptades per l’individu per a protegir-se dels efectes que es deriven d’una situació desagradable, física o mental, d’aparició freqüent”.

Partint d’aquesta definició, és obvi que aquests mecanismes de defensa van ser proposats pel psicoanàlisi, que no és una teoria, sinó un conjunt de teories que pretenen explicar el comportament humà patològic en base a dinàmiques internes per les quals qualsevol persona passa.

Segons Freud, un dels representants més importants del psicoanàlisi, existeixen tres estats interns:

CONSCIENT ß PRECONSCIENTß INCONSCIENT

Freud planteja la idea d’un iceberg, en el qual només 1/7 part és coneguda per nosaltres (conscient). Diu també, que les altres 6/7 parts són les que produeixen el comportament humà, i ubica el preconscient al mig, ja que és el que fa el traspàs d’informació de manera codificada, mai de manera clara i directe.

A partir d’aquesta idea, sorgeixen 5 teories noves.

PRIMERA TEORIA:

A l’estat inconscient hi ha una emoció molt clara que provoca símptomes, i que, a partir de que es porta al conscient, es pot resoldre. Aquesta és una idea indemostrable, ja que a vegades es pot explicar un fenomen, però això no comporta que es pugui solucionar.

SEGONA TEORIA:

Aquesta segona teoria es basa en el concepte de libido, que inicialment no estava vinculada només a la sexualitat. Freud parlava d’energia, una part de la qual si que era energia sexual.

Quan Freud va començar a parlar d’energia sexual, es va crear un molts enemics, i molts deixebles seus se’n van allunyar.

TERCERA TEORIA:

Aquesta teoria es desenvolupa a partir de la idea que inicialment tenim una part interior, que és l’id, i que és la part més autèntica dels humans, ja que és innata, es basa en el principi de plaer, i és, en essència, el que som les persones.

Segons Freud, durant els dos primers anys de vida aquesta entitat està sola, però cap als dos anys apareix una segona entitat: l’ego. L’ego actua a partir del principi de realitat. D’aquesta manera, es produeix una dinàmica interna que s’acaba completant als tres anys amb el súper ego, que és la veu de la consciència i els remordiments.

Aquestes tres entitats són les que, en conjunt, donaran una manera d’actuar, i quan aquestes estiguin en desacord, es donaran situacions problemàtiques.

QUARTA TEORIA:

Aquesta teoria es basa en el principi de plaer (id), ja que Freud anomena unes fases relacionades amb aquest, i diu que aquestes fases s’han de superar per tenir una vida sexual plena. Les fases són les següents:

1)      Fase oral: Si aquesta etapa és molt curta, o és massa llarga, poden aparèixer problemes.

2)      Fase anal: L’infant aprèn a controlar els esfínters cap als 2-3 anys, per tant aquesta és la seva font de plaer. Si l’infant és forçat a retenir els esfínters abans d’hora, pot esdevenir una persona garrepa. En canvi, si no els controla fins molt tard, pot ser una persona malgastadora.

3)      Fase fàl·lica: En aquesta fase Freud hi situa el concepte d’Edip i d’Electra. En aquesta edat, la nena s’enamora del pare i el nen de la mare. El nen té cpor que el pare se’n adoni que està enamorat de la mare i que el castri. El complex d’Edip es resol quan el nen s’identifica amb el rol del pare. La nena descobreix que ella ja ha estat castrada, i el resol identificant-se amb el rol femení. En aquesta etapa els nens i les nenes descobreixen que són diferents i investiguen les seves diferències genitals. Si aquesta etapa no es supera, pot comportar problemes en temes de sexualitat.

4)      Fase de latència: Dura fins als 12 anys, i no hi ha manifestacions sexuals concretes.

5)      Fase genital: s’hi entra en l’adolescència, i és una etapa de sexualitat plena.

CINQUENA TEORIA:

Freud va dir que per tal de preservar l’equilibri psicològic, l’ego desenvolupa uns mecanismes de defensa que tenen la funció de fer que el material de l’inconscient no aflori de manera desmesurada.

Els mecanismes de defensa són dispositius interns que desenvolupa l’ego per tal de manejar l’ansietat, prevenir la seva aparició i preservar l’equilibri psíquic.

Va ser la filla de Freud, Anna Freud, que va proposar un llistat de 9 tipus de mecanismes de defensa l’any 1996, que són:

1)      Repressió: És el mecanisme més important, anomenat també defensa. Manté els impulsos inacceptables fora de l’id.

2)      Negació: Negar quelcom per tal de mantenir-ho fora de la consciència, ja que la persona no ho pot afrontar.

3)      Projecció: S’atribueixen a altres els propis impulsos i desitjos inacceptats.

4)      Racionalització: Inventar explicacions que ens deixen tranquils.

5)      Intel·lectualització: Generar teories per allunyar un sentiment.

6)      Formació reactiva: Comportar-se de manera contrària al que es vol fer.

7)      Regressió: Retrocés a comportaments d’etapes anteriors per sentir-se més reconfortat.

8)      Desplaçament: Allò que es sent en una determinada situació, amb determinades persones, ho paguem amb altres persones per reduir l’ansietat.

9)      Sublimació: Donar una sortida constructiva (en benefici propi i dels altres). Transformar un impuls potencialment perillós en un comportament social madur.

PRÀCTICA:

Membres del grup: Kahoula Chentauf, Maria Climent i Lídia Bosch.

La pràctica consisteix en sublimar els 7 pecats capitals (ira, luxúria, gula, peresa, supèrbia, enveja, avarícia), trobant una sortida constructiva i una sortida destructiva per a les situacions proposades.

IRA

Situació: Havies quedat amb algú per sortir, però a aquesta persona li ha sortit un compromís i no pot quedar, i t’avisa quan falta un quart d’hora.

Sortida constructiva: Fer esport o fer alguna activitat relaxant.

Sortida destructiva: Cridar a l’amic, insultar-lo, barallar-t’hi,...

LUXÚRIA

Situació: En una parella, un dels dos té moltes ganes de tenir sexe i l’altre no.

Sortida constructiva: Dirigir el desig emocionalment, fer altres coses amb la parella, com convidar-la a sopar, sortir, anar al cinema,...

Sortida destructiva: Obligar a la parella a tenir relacions sexuals

GULA

Situació: Comparteixes pis amb tres persones i totes tres teniu molta gana, però només hi ha un tall de pastís a la nevera.

Sortida constructiva: Fer més menjar i repartir-lo entre tots tres.

Sortida destructiva: Menjar-te’l tot tu sense pensar en els altres i no deixar-ne gens per ells.

PERESA

Situació: Al migdia fas la migdiada, i has quedat a les 5 amb el teu xicot, però tens molta mandra.

Sortida constructiva: Dir-li al teu xicot que vingui a casa a veure una pel·lícula i a menjar crispetes.

Sortida destructiva: Inventar-te alguna excusa per no quedar.

SUPÈRBIA

Situació: Has aconseguit un bon lloc de treball, t’han ascendit.

Sortida constructiva: Sentir-te orgullós, però tractar de millorar sempre, fer nous projectes.

Sortida destructiva: Ridiculitzar, fer sentir inferiors i depreciar els companys que tenen llocs de treball inferiors.

ENVEJA

Situació: El teu millor amic treu molt més bones notes que tu.

Sortida constructiva: Motivar-te per estudiar i preparar els exàmens i treballs.

Sortida destructiva: Perjudicar el teu amic, copiar, criticar-lo, robar-li els apunts,... per treure més bones notes que ell.

AVARÍCIA

Situació: Desig de tenir més diners.

Sortida constructiva: Estalviar, invertir els diners en coses productives i satisfactòries.

Sortida destructiva: Privar-te de coses necessàries per el plaer d’acumular, passar gana, anar mal vestit,...

REFLEXIÓ:

Fent una repassada al llistat de mecanismes de defensa proposat per Anna Freud, és fàcil identificar-se amb algun o bastant d’aquests, o identificar altres persones que els utilitzen. En aquest cas, com en molts casos en psicologia, estem parlant d’un llistat de comportaments que ens poden portar a allò patològic, però que, òbviament, el fet d’haver-los fet servir o de fer-los servir en situacions concretes, no vol dir que tots tinguem alguna patologia.

Penso que és lògic voler protegir-se dels possibles riscos que poden posar-nos en perill, i de la mateixa manera que en una situació en que es posi en perill la nostra integritat física correrem a posar-nos en un lloc segur per no patir cap mal, en una situació en que el nostre equilibri emocional i psicològic estigui en perill, farem servir les nostres armes (en aquest cas, els mecanismes de defensa) per no patir un desequilibri que ens trasbalsi.

Així doncs, la utilització dels mecanismes de defensa dins uns nivells acceptables, no és bo ni dolent, és simplement humà.

Pel que fa als 7 pecats capitals, penso que els podem trobar en qualsevol persona, en major o menor grau, i que el seu control pot ser molt difícil en alguns casos. També crec que depèn molt del punt de vista de cada persona, ja que, per exemple, una persona molt avariciosa segurament no se’n adonarà de com és, i segons el seu punt de vista, estarà actuant correctament per no quedar-se mai sense res. De fet, aquests impulsos, no han de ser necessàriament negatius, ja que la seva canalització es pot portar cap a fins positius. En el cas de l’enveja, per exemple, ens pot servir per motivar-nos i aconseguir objectius més alts.

Es tracta doncs, d’intentar canalitzar els nostres impulsos sempre cap a fins positius, que ens beneficiïn a nosaltres i també a la resta de persones del nostre entorn.

Pràctica 3: Distorsions Cognitives

Introducció:

El cognitivisme sorgeix a finals dels anys cinquanta, quan decau el conductisme. Aquest nou corrent psicològic s’interessa pels processos mentals implicats en el coneixement, és a dir, per l’atenció, la percepció, la memòria, la intel·ligència, el llenguatge i el pensament.

La psicologia cognitivista s’interessa per estudiar com les persones entenem el món en el que vivim i com captem la informació sensorial i la transformem, sintetitzem, elaborem, emmagatzemem, i finalment la fem servir, és a dir, el procés de com la cognició porta a la conducta.

Amb l’aparició del cognitivisme, l’esquema del conductisme:

ESTÍMUL- RESPOSTA- CONSEQÜÈNCIA

es transforma en l’esquema següent:

ESTÍMUL- ORGANISME- RESPOSTA- CONSEQÜÈNCIA

El model cognitivista diu, doncs, que davant d’un mateix estímul, cada organisme té una resposta diferent, ja que la conducta té a veure amb el que les persones tenim dins la nostra ment. Així doncs, si algú té pensaments negatius sempre, això acabarà incidint en el seu comportament.  Determinades formes de pensar tenen conseqüències desagradables i indesitjables en la nostra vida i en les nostres relacions. D’aquest tipus de pensaments se’n diuen distorsions cognitives,i són un conjunt de pensaments desajustats que poden provocar depressió.

Albert Ellis va ser el creador de la primera llista per enumerar els diferents tipus de distorsions cognitives, i va crear la REBT (Teràpia Conductual Racional Emotiva), anomenada ABC en anglès.

A= Activació d’experiències com problemes familiars, insatisfacció laboral, traumes infantils,... Tot allò que pugui ser productor de la infelicitat.

B= Es refereix a les creences (beliefs) o idees irracionals i autoacusatories que provoquen el sentiment d’infelicitat.

C= Són les conseqüències o símptomes neuròtics i emocions negatives que sorgeixen a partir de les nostres creences. Exemple: pànic depressiu, ràbia,.

Amb aquest mètode, Ellis intenta descobrir les irracionalitats del pensament humà i sanar les emocions doloroses, dramatitzades i exagerades que són conseqüència de les distorsions cognitives. Segons Ellis, no són els aconteixements (A) el que generen els estats emocionals (C), sinó la manera d’interpretar-los (B). Per tant, si es poden canviar els esquemes mentals, es podran generar nous estats emocionals més racionals i realistes.

La classificació de les distorsions cognitives creada per Albert Ellis és la següent:

1.      Generalització excessiva (Prendre casos aïllats i generalitzar la seva validesa a la resta).

2.      Abstracció selectiva (Enfocar exclusivament certs aspectes, usualment negatius, d’un esdeveniment o una persona, i excloure la resta de característiques).

3.      Polarització o pensament tot o res (Interpretar esdeveniments o persones en termes absoluts).

4.      Desqualificació d’allò positiu (Desestimar experiències positives per raons arbitràries com la sort).

5.      Lectura del pensament (Pressuposar les intencions dels altres).

6.      Endevinar el futur (Predir o profetitzar el resultat d’esdeveniments abans que es donin).

7.      Magnificació o minimització (Sobreestimar o subestimar esdeveniments o persones).

8.      Raonament emocional (Formular arguments basats en com em sento i no en elements racionals).

9.      Etiquetar erròniament (Assignar un nom a alguna cosa en lloc de descriure una conducta de forma objectiva).

10.  Auto inculpació (Fer-se responsable i culpable de qüestions diverses, sense ser-ho).

11.  Personalització (Assumir que un mateix o altres han causat determinades coses directament).

12.  Imperatiu categòric (Imposar-me a mi mateix que hauria d’haver fet quelcom o que no ho hauria d’haver fet).

Més tard, Aaron Temkin Beck, va crear la TC (Teràpia Cognitiva) a principi dels anys seixanta, i va ampliar la llista d’idees irracionals. Treballant amb pacients depressius es va adonar que els pensaments negatius que tenien es podien classificar en tres grups: els que fan referència a ells mateixos, els que fan referència al món i els que fan referència al futur. El que va fer va ser començar a ajudar els pacients a identificar i avaluar aquests pensaments, i d’aquesta manera els pacients poden ser capaços d’avaluar les coses de manera més realista.

Pràctica:

La pràctica consisteix en trobar dos exemples de cada distorsió cognitiva segons la llista que va fer Albert Ellis:

1)      Generalització excessiva:

·       Una noia que ha tingut dues parelles i totes dues l’han enganyat pensa que tots els homes són infidels.

·       Li vaig explicar un secret a la meva millor amiga, i ella l’ha explicat a més gent, per tant, penso que no es pot confiar en ningú.

2)      Abstracció selectiva:

·       Em conviden a un casament i només penso en que no tinc res per posar-me.

·       La nit anterior vaig anar a una festa i tot i que m’ho vaig passar molt bé, cap a les 4 de la matinada em vaig discutir amb una amiga , per tant, només penso que la festa va ser un desastre.

3)      Polarització o pensament tot o res:

·       Un nen de 8 anys que respon malament a una pregunta del professor pensa que quan hagi de contestar sempre ho farà malament.

·       Tinc molts treballs per fer i molt poc temps disponible. M’he quedat fins a les 3 del matí fent un treball, i només penso que sóc un desastre, que sempre ho faig tot a última hora, que mai em sabré organitzar,...

4)      Desqualificació d’allò positiu:

·       He guanyat un concurs de dibuix, però perquè el nivell era molt baix.

·       Algú et diu que ets molt guapa, i tu dius que no, que és perquè avui t’has maquillat i has anat a la perruqueria.

5)      Lectura del pensament:

·       El meu xicot té un comportament estrany amb mi i l’únic que penso és que em vol deixar i que no sap com dir-m’ho.

·       Em diuen que porto un jersei molt original, i només penso que si m’ha dit original en comptes de maco, és perquè en realitat no li agradava.

6)      Endevinar el futur:

·       Jo sé que si discuteixo amb el meu cap i no faig el que em diu, em farà fora de la feina.

·       Si convido aquella noia que m’agrada tant al cinema, segur que em posaré nerviós i em dirà que no, per tant, no li dic.

7)      Magnificació o minimització:

·       Com que he suspès un examen, penso que no aprovaré la carrera.

·       Vas al metge i et troba colesterol. Tu penses que no és res, i que hi ha coses molt pitjors.

8)      Raonament emocional:

·       Avui estic molt contenta i em sento molt motivat, i em canvio de carrera sense pensar que fa temps que ha començat el curs, sense valorar els aspectes negatius.

·       Avui estic molt trista i sense ganes de fer res, i decideixo no anar a fer l’examen.

9)      Etiquetar erròniament:

·       Estava planxant i he cremat una camisa. Sóc una inútil.

·       Un noi es sent molt observat per un altre noi, i el primer que passa pel seu cap és “aquest tiu és gay” en comptes de pensar que pot mirar-lo per altres motius.

10)  Auto inculpació:

·       Si no li hagués dit al meu xicot que s’afanyés, no hauria tingut l’accident de cotxe.

·       Si jo hagués fet el dinar, la meva germana no s’hauria cremat cuinant.

11)  Personalització:

·         Jo li vaig dir que portés el currículum per aquella feina i la van agafar. Si té feina és gràcies a mi.

·         Em va convèncer per anar al cinema i quan vam ser allà vaig caure per les escales. Em vaig fer mal per culpa seva.

12)  Imperatiu categòric:

·         Una mare pensa que sempre ha de fer feliços els seus fills passi el que passi.

·         En comptes de sortir, m’hauria d’haver quedat a casa fent feina.

Reflexió:

En un primer moment, quan ens van fer l’explicació sobre les distorsions cognitives, i vam veure la llista que havia fet Ellis, em vaig espantar una mica, perquè em vaig sentir identificada amb quasi tots aquests pensaments irracionals.

Després, vaig veure que molts dels meus companys també es sentien identificats amb alguns, i em vaig adonar que la gran majoria de la gent, en algun moment de la seva vida, té distorsions cognitives, però això no vol dir que tots tinguem o haguem tingut una depressió.

Suposo que són pensaments comuns entre les persones, però que el fet que et puguin portar a la depressió depèn del grau d’intensitat i la freqüència amb que es tinguin aquestes distorsions cognitives.

És una pràctica que m’ha agradat molt perquè no coneixia el terme de distorsions cognitives, ni les classificacions que hi havia, i penso que és molt útil a l’hora de detectar possibles casos de depressió i poder ajudar a la gent a canviar el pensament que tenen. A mi, per exemple, m’ha servit per tenir un punt de vista diferent d’algunes coses, ja que sentir-me identificada amb aquests i després ridiculitzar-los amb algun exemple m’ha fet pensar que hi ha coses que no m’he de prendre tant a la valenta, ja que al final acabés carregant un pes que t’impossibilita viure la teva vida com t’agradaria.

El que si és veritat, és que encara que només es pensi de manera esporàdica i no s’interioritzin, són pensaments que porten a una negativitat que influeix en les nostres vides, ja que el que ens influeix de veritat no és el que ens passa, sinó la manera com ho afrontem, els pensaments que tenim.

“Las personas no se alteran por los hechos,

sino por lo que piensan acerca de los hechos”

                                                                                               Epictet (filòsof grec).