Pràctica 3: Distorsions Cognitives

Introducció:

El cognitivisme sorgeix a finals dels anys cinquanta, quan decau el conductisme. Aquest nou corrent psicològic s’interessa pels processos mentals implicats en el coneixement, és a dir, per l’atenció, la percepció, la memòria, la intel·ligència, el llenguatge i el pensament.

La psicologia cognitivista s’interessa per estudiar com les persones entenem el món en el que vivim i com captem la informació sensorial i la transformem, sintetitzem, elaborem, emmagatzemem, i finalment la fem servir, és a dir, el procés de com la cognició porta a la conducta.

Amb l’aparició del cognitivisme, l’esquema del conductisme:

ESTÍMUL- RESPOSTA- CONSEQÜÈNCIA

es transforma en l’esquema següent:

ESTÍMUL- ORGANISME- RESPOSTA- CONSEQÜÈNCIA

El model cognitivista diu, doncs, que davant d’un mateix estímul, cada organisme té una resposta diferent, ja que la conducta té a veure amb el que les persones tenim dins la nostra ment. Així doncs, si algú té pensaments negatius sempre, això acabarà incidint en el seu comportament.  Determinades formes de pensar tenen conseqüències desagradables i indesitjables en la nostra vida i en les nostres relacions. D’aquest tipus de pensaments se’n diuen distorsions cognitives,i són un conjunt de pensaments desajustats que poden provocar depressió.

Albert Ellis va ser el creador de la primera llista per enumerar els diferents tipus de distorsions cognitives, i va crear la REBT (Teràpia Conductual Racional Emotiva), anomenada ABC en anglès.

A= Activació d’experiències com problemes familiars, insatisfacció laboral, traumes infantils,... Tot allò que pugui ser productor de la infelicitat.

B= Es refereix a les creences (beliefs) o idees irracionals i autoacusatories que provoquen el sentiment d’infelicitat.

C= Són les conseqüències o símptomes neuròtics i emocions negatives que sorgeixen a partir de les nostres creences. Exemple: pànic depressiu, ràbia,.

Amb aquest mètode, Ellis intenta descobrir les irracionalitats del pensament humà i sanar les emocions doloroses, dramatitzades i exagerades que són conseqüència de les distorsions cognitives. Segons Ellis, no són els aconteixements (A) el que generen els estats emocionals (C), sinó la manera d’interpretar-los (B). Per tant, si es poden canviar els esquemes mentals, es podran generar nous estats emocionals més racionals i realistes.

La classificació de les distorsions cognitives creada per Albert Ellis és la següent:

1.      Generalització excessiva (Prendre casos aïllats i generalitzar la seva validesa a la resta).

2.      Abstracció selectiva (Enfocar exclusivament certs aspectes, usualment negatius, d’un esdeveniment o una persona, i excloure la resta de característiques).

3.      Polarització o pensament tot o res (Interpretar esdeveniments o persones en termes absoluts).

4.      Desqualificació d’allò positiu (Desestimar experiències positives per raons arbitràries com la sort).

5.      Lectura del pensament (Pressuposar les intencions dels altres).

6.      Endevinar el futur (Predir o profetitzar el resultat d’esdeveniments abans que es donin).

7.      Magnificació o minimització (Sobreestimar o subestimar esdeveniments o persones).

8.      Raonament emocional (Formular arguments basats en com em sento i no en elements racionals).

9.      Etiquetar erròniament (Assignar un nom a alguna cosa en lloc de descriure una conducta de forma objectiva).

10.  Auto inculpació (Fer-se responsable i culpable de qüestions diverses, sense ser-ho).

11.  Personalització (Assumir que un mateix o altres han causat determinades coses directament).

12.  Imperatiu categòric (Imposar-me a mi mateix que hauria d’haver fet quelcom o que no ho hauria d’haver fet).

Més tard, Aaron Temkin Beck, va crear la TC (Teràpia Cognitiva) a principi dels anys seixanta, i va ampliar la llista d’idees irracionals. Treballant amb pacients depressius es va adonar que els pensaments negatius que tenien es podien classificar en tres grups: els que fan referència a ells mateixos, els que fan referència al món i els que fan referència al futur. El que va fer va ser començar a ajudar els pacients a identificar i avaluar aquests pensaments, i d’aquesta manera els pacients poden ser capaços d’avaluar les coses de manera més realista.

Pràctica:

La pràctica consisteix en trobar dos exemples de cada distorsió cognitiva segons la llista que va fer Albert Ellis:

1)      Generalització excessiva:

·       Una noia que ha tingut dues parelles i totes dues l’han enganyat pensa que tots els homes són infidels.

·       Li vaig explicar un secret a la meva millor amiga, i ella l’ha explicat a més gent, per tant, penso que no es pot confiar en ningú.

2)      Abstracció selectiva:

·       Em conviden a un casament i només penso en que no tinc res per posar-me.

·       La nit anterior vaig anar a una festa i tot i que m’ho vaig passar molt bé, cap a les 4 de la matinada em vaig discutir amb una amiga , per tant, només penso que la festa va ser un desastre.

3)      Polarització o pensament tot o res:

·       Un nen de 8 anys que respon malament a una pregunta del professor pensa que quan hagi de contestar sempre ho farà malament.

·       Tinc molts treballs per fer i molt poc temps disponible. M’he quedat fins a les 3 del matí fent un treball, i només penso que sóc un desastre, que sempre ho faig tot a última hora, que mai em sabré organitzar,...

4)      Desqualificació d’allò positiu:

·       He guanyat un concurs de dibuix, però perquè el nivell era molt baix.

·       Algú et diu que ets molt guapa, i tu dius que no, que és perquè avui t’has maquillat i has anat a la perruqueria.

5)      Lectura del pensament:

·       El meu xicot té un comportament estrany amb mi i l’únic que penso és que em vol deixar i que no sap com dir-m’ho.

·       Em diuen que porto un jersei molt original, i només penso que si m’ha dit original en comptes de maco, és perquè en realitat no li agradava.

6)      Endevinar el futur:

·       Jo sé que si discuteixo amb el meu cap i no faig el que em diu, em farà fora de la feina.

·       Si convido aquella noia que m’agrada tant al cinema, segur que em posaré nerviós i em dirà que no, per tant, no li dic.

7)      Magnificació o minimització:

·       Com que he suspès un examen, penso que no aprovaré la carrera.

·       Vas al metge i et troba colesterol. Tu penses que no és res, i que hi ha coses molt pitjors.

8)      Raonament emocional:

·       Avui estic molt contenta i em sento molt motivat, i em canvio de carrera sense pensar que fa temps que ha començat el curs, sense valorar els aspectes negatius.

·       Avui estic molt trista i sense ganes de fer res, i decideixo no anar a fer l’examen.

9)      Etiquetar erròniament:

·       Estava planxant i he cremat una camisa. Sóc una inútil.

·       Un noi es sent molt observat per un altre noi, i el primer que passa pel seu cap és “aquest tiu és gay” en comptes de pensar que pot mirar-lo per altres motius.

10)  Auto inculpació:

·       Si no li hagués dit al meu xicot que s’afanyés, no hauria tingut l’accident de cotxe.

·       Si jo hagués fet el dinar, la meva germana no s’hauria cremat cuinant.

11)  Personalització:

·         Jo li vaig dir que portés el currículum per aquella feina i la van agafar. Si té feina és gràcies a mi.

·         Em va convèncer per anar al cinema i quan vam ser allà vaig caure per les escales. Em vaig fer mal per culpa seva.

12)  Imperatiu categòric:

·         Una mare pensa que sempre ha de fer feliços els seus fills passi el que passi.

·         En comptes de sortir, m’hauria d’haver quedat a casa fent feina.

Reflexió:

En un primer moment, quan ens van fer l’explicació sobre les distorsions cognitives, i vam veure la llista que havia fet Ellis, em vaig espantar una mica, perquè em vaig sentir identificada amb quasi tots aquests pensaments irracionals.

Després, vaig veure que molts dels meus companys també es sentien identificats amb alguns, i em vaig adonar que la gran majoria de la gent, en algun moment de la seva vida, té distorsions cognitives, però això no vol dir que tots tinguem o haguem tingut una depressió.

Suposo que són pensaments comuns entre les persones, però que el fet que et puguin portar a la depressió depèn del grau d’intensitat i la freqüència amb que es tinguin aquestes distorsions cognitives.

És una pràctica que m’ha agradat molt perquè no coneixia el terme de distorsions cognitives, ni les classificacions que hi havia, i penso que és molt útil a l’hora de detectar possibles casos de depressió i poder ajudar a la gent a canviar el pensament que tenen. A mi, per exemple, m’ha servit per tenir un punt de vista diferent d’algunes coses, ja que sentir-me identificada amb aquests i després ridiculitzar-los amb algun exemple m’ha fet pensar que hi ha coses que no m’he de prendre tant a la valenta, ja que al final acabés carregant un pes que t’impossibilita viure la teva vida com t’agradaria.

El que si és veritat, és que encara que només es pensi de manera esporàdica i no s’interioritzin, són pensaments que porten a una negativitat que influeix en les nostres vides, ja que el que ens influeix de veritat no és el que ens passa, sinó la manera com ho afrontem, els pensaments que tenim.

“Las personas no se alteran por los hechos,

sino por lo que piensan acerca de los hechos”

                                                                                               Epictet (filòsof grec).

Pràctica 2: Desensebilització sistemàtica

Coneixements previs:

A l’última classe de fonaments de psicologia de grup petit vam parlar de la desensibilització sistemàtica, que consisteix a aconseguir que una persona pugui tolerar una situació que li provoca angoixa.

Segons l'enciclopèdia catalana, la desensibilització sistemàtica és: Un mètode que tendeix a neutralitzar gradualment els hàbits neuròtics de la resposta d'ansietat. El pacient, induït a un estat de relaxació muscular, és exposat durant uns quants segons a un feble estímul excitador de la resposta d'ansietat. A mesura que hom repeteix aquesta exposició, l'estímul perd progressivament la seva capacitat de provocar una resposta ansiògena. Amb la presentació successiva d'estímuls més i més intensos és possible de contrarestar un bon nombre d'hàbits neuròtics (fòbies principalment).

Així doncs, veiem que es tracta d'un mètode que pretén fer desaparèixer les fòbies posant-les en contacte amb el pacient. Però d'on sorgeix aquest mètode?

L'any 1913 apareix el conductisme, basat en la observació de la conducta, de la mà de John Watson.

El conductisme és un moviment psicològic que fa servir procediments experimentals per observar la conducta en relació a un estímul.

Un antecedent de Watson, Ivan Pavlov, va estudiar el procés digestiu dels animals, i va observar que els gossos començaven a salivar abans que ell els portés el menjar. Això el va portar a plantejar-se una sèrie de qüestions, i es va adonar que els gossos produïen una associació d'estímuls. Pavlov, va començar a estudiar el comportament dels gossos i va desenvolupar el condicionament clàssic, en el qual, parlava d'estímuls condicionats i estímuls incondicionats. Aquest mecanisme que Pavlov havia estudiat amb gossos, és el mateix que va utilitzar més tard Watson amb persones.

Watson, va dur a terme un dels experiments més reprovables èticament, ja que el seu experiment va consistir en agafar un infant i crear-li una fòbia. Cada cop que l'infant jugava amb un peluix, Watson produïa un soroll molt fort que l'espantava. Al final, l'infant tenia tanta por que no podia jugar amb peluixos, i a més, va generalitzar la seva resposta a la barba del Pare-Nöel.

Una seguidora de Watson, Mary Cover Jones, va pensar que si érem capaços de generar fòbies, també havíem de ser capaços de fer-les desaparèixer. Així doncs, va agafar el cas d’un infant que tenia fòbia als conills, i el va posar en contacte amb dibuixos de conills, peluixos, i finalment amb un conill real. En la primera fase de l’experiment, el conill estava tancat dins una gàbia, i l’infant jugava amb altres infants que no tenien por al conill. Mentre els infants jugaven, se’ls anava aproximant la gàbia gradualment. En la segona fase, Mary Cover Jones donava a l’infant el seu menjar preferit, i mentre menjava, se li acostava el conill a poc a poc. Es va poder comprovar que davant la presència d’un estímul agradable, com pot ser el menjar, s’anava eliminant la por de mica en mica.

Així doncs, aquest sistema utilitzat per Mary Cover Jones i anomenat desensibilització sistemàtica, segueix l’esquema de Watson d’estímul-resposta, però al revés. Mary Cover Jones diu que si segons Watson, la por es pot aprendre per condicionament, també ha de poder eliminar-se a través del mateix procediment, per això posa en contacte al pacient amb l’objecte que provoca la fòbia en situacions relaxades per tal de fer-la desaparèixer.

Pràctica:

Components del grup: Miquel Bosch, Alba Cañas, Lídia Bosch.

Cas 1: Un nen de 7 anys estava a casa de la seva àvia i han vist per la televisió un autocar que queia per un penya-segat. A partir d’aquest moment, el nen es nega a pujar en cap autobús, però properament ha d’anar de viatge a Andalusia amb autocar.

10 passos per a la desensibilització sistemàtica:

1.   Visualització d'una pel·lícula. Sense que el bus sigui protagonista, en un àmbit relaxat i veient una pel·lícula entretinguda, s'intenta que el nen vegi el bus com un context on els protagonistes s'ho passen bé i que li resulti atractiu. És important recalcar que l'activitat es realitza a casa la seva àvia i amb la seva companyia, ja que va ser on es va originar la seva fòbia.

2.   Contes amb busos. Explicar diverses històries en les quals els personatges utilitzin els autobusos com a mitjà de transport. Com en el pas anterior, els busos no són l'element principal del conte.

3.   Jugar amb l'element de fòbia. Construcció d'un autobús mitjançant el joc de LEGO, en col·laboració amb els seus pares.

4.   Contacte amb un conductor d'autobús. Organitzar un dinar familiar en el qual hi estigui convidat un conductor dels autobusos urbans que passen per la població. S'acorda amb el conductor, que traurà conversa sobre la seva professió i anècdotes sobre la seva tasca com a conductor d'autobús, sempre des d'una visió positiva.

5.   L'àvia puja a l'autobús. En presència del nen, la seva àvia agafa un autobús i saluda el conductor, el qual és el mateix que ja havia conegut en el dinar familiar.

6.   Vídeo sobre els amics a l'autobús. El nen visualitza una gravació en la qual els seus amics i companys d'escola que estan anant amb autocar a una excursió, l'animen a anar amb ells i a que perdi la por a utilitzar aquest tipus de transport.

7.   El nen visita el bus. El nen, amb els seus pares, va a l’estació d’autobusos, on el conductor els hi mostrarà el bus que utilitza. Amb el bus parat el conductor li va mostrant les diferents seccions, el lloc de conducció, el motor, els botons d'accionament de les portes, la màquina de cobrar, etc.

8.   Primers trajectes. En companyia dels seus pares i alguns amics, el nen agafa un autobús per a fer trajectes curts i anar a algun lloc que sigui del seu interès (al cinema, parc temàtic, etc.). La durada dels trajectes cada cop serà més llarga.

9.   Trajectes inter-urbans. El nen agafa autobús, però aquest cop només en companyia dels seus pares i per a fer viatges més enllà de la seva ciutat.

10.               Viatge al Tibidabo. Juntament amb els seus companys de classe i professors, el nen se’n va a passar el dia al Tibidabo amb autobús.

Passos a seguir	Persones implicades	Lloc on es realitza	Intensitat d'exposició	Temporalitat	Material específic
1	Àvia, nen	Casa de l’àvia	Baixa	Recurrent	Pel·lícules
2	Pares, nen	Casa del nen	Baixa	Recurrent	Històries adaptades
3	Pares, nen	Casa del nen	Baixa	Puntual	Joc de LEGO
4	Conductor, pares, nen	Casa del nen	Moderada	Puntual	Contactar i convèncer el senyor conductor
5	Àvia, conductor, nen	Carrer/parada de bus	Moderada	Puntual	Coordinar-se
6	Amics/gues, professor/a	Autobús, casa seva	Moderada	Puntual	Càmera de vídeo, edició de la gravació, acord amb el/la professor/a
7	Conductor, nen, pares	Cotxera, autobús	Alta	Puntual	Acord amb el conductor i l'empresa d'autobusos
8	Pares, amics, nen	Autobús urbà	Alta	Recurrent	Autobús
9	Pares, nen	Autobús interurbà	Alta	Recurrent	Autobús
10	Pares, nen	Autobús direcció Tibidabo	Alta	Puntual	Autobús, entrades al parc

Programació de les activitats:

	Setmana1	Setmana2	Setmana3	Setmana4	Setmana5	Setmana6	Setmana7	Setmana8	Setmana9
Pas 1
Pas 2
Pas 3
Pas 4
Pas 5
Pas 6
Pas 7
Pas 8
Pas 9
Pas 10

Conclusió:

Quan ens van exposar els casos i ens van dir que l’activitat consistia en establir 10 passos perquè l’infant perdés la por a anar amb autobús, em va semblar una activitat molt fàcil. Un cop ens hi vam posar, però, van començar a sorgir complicacions, i és que ens vam adonar que 10 passos podien ser molts, o molt pocs, depenent de cada cas en concret. També ens vam trobar, que un cop establerts els 10 passos, ens van sorgir dubtes a l’hora d’establir l’ordre, ja que no sabíem que podia provocar més tensió a l’infant. A més, no tots estàvem d’acord amb l’ordre, ja que el pas que havia d’anar primer per a un membre del grup no era el mateix que per a un altre.

Fent aquest exercici he pogut conèixer el mètode de desensibilització sistemàtica, del qual n’havia sentit a parlar molt vagament, i m’ha semblat molt bon mètode, però crec que per aplicar-lo cal tenir molta experiència, ja que sotmetre algú a una exposició massa forta a un element de fòbia, podria aconseguir tot el contrari del que es pretén, és a dir, que podria augmentar la seva fòbia. També crec que és un tractament que necessita bastant de temps, ja que la intensitat de les exposicions ha de ser gradual, i aquests 10 passos es poden convertir en molts més o en menys depenent de cada persona. També penso que és un tractament que pot ser més fàcil d’aplicar durant la infància que en l’edat adulta, ja que quan més temps faci que la persona té aquesta fòbia, més gran serà i més arrelada la tindrà.