Coneixements previs:
A l’última classe de fonaments de psicologia de grup petit vam parlar de la desensibilització sistemàtica, que consisteix a aconseguir que una persona pugui tolerar una situació que li provoca angoixa.
Segons l'enciclopèdia catalana, la desensibilització sistemàtica és: Un mètode que tendeix a neutralitzar gradualment els hàbits neuròtics de la resposta d'ansietat. El pacient, induït a un estat de relaxació muscular, és exposat durant uns quants segons a un feble estímul excitador de la resposta d'ansietat. A mesura que hom repeteix aquesta exposició, l'estímul perd progressivament la seva capacitat de provocar una resposta ansiògena. Amb la presentació successiva d'estímuls més i més intensos és possible de contrarestar un bon nombre d'hàbits neuròtics (fòbies principalment).
Així doncs, veiem que es tracta d'un mètode que pretén fer desaparèixer les fòbies posant-les en contacte amb el pacient. Però d'on sorgeix aquest mètode?
L'any 1913 apareix el conductisme, basat en la observació de la conducta, de la mà de John Watson.
El conductisme és un moviment psicològic que fa servir procediments experimentals per observar la conducta en relació a un estímul.
Un antecedent de Watson, Ivan Pavlov, va estudiar el procés digestiu dels animals, i va observar que els gossos començaven a salivar abans que ell els portés el menjar. Això el va portar a plantejar-se una sèrie de qüestions, i es va adonar que els gossos produïen una associació d'estímuls. Pavlov, va començar a estudiar el comportament dels gossos i va desenvolupar el condicionament clàssic, en el qual, parlava d'estímuls condicionats i estímuls incondicionats. Aquest mecanisme que Pavlov havia estudiat amb gossos, és el mateix que va utilitzar més tard Watson amb persones.
Watson, va dur a terme un dels experiments més reprovables èticament, ja que el seu experiment va consistir en agafar un infant i crear-li una fòbia. Cada cop que l'infant jugava amb un peluix, Watson produïa un soroll molt fort que l'espantava. Al final, l'infant tenia tanta por que no podia jugar amb peluixos, i a més, va generalitzar la seva resposta a la barba del Pare-Nöel.
Una seguidora de Watson, Mary Cover Jones, va pensar que si érem capaços de generar fòbies, també havíem de ser capaços de fer-les desaparèixer. Així doncs, va agafar el cas d’un infant que tenia fòbia als conills, i el va posar en contacte amb dibuixos de conills, peluixos, i finalment amb un conill real. En la primera fase de l’experiment, el conill estava tancat dins una gàbia, i l’infant jugava amb altres infants que no tenien por al conill. Mentre els infants jugaven, se’ls anava aproximant la gàbia gradualment. En la segona fase, Mary Cover Jones donava a l’infant el seu menjar preferit, i mentre menjava, se li acostava el conill a poc a poc. Es va poder comprovar que davant la presència d’un estímul agradable, com pot ser el menjar, s’anava eliminant la por de mica en mica.
Així doncs, aquest sistema utilitzat per Mary Cover Jones i anomenat desensibilització sistemàtica, segueix l’esquema de Watson d’estímul-resposta, però al revés. Mary Cover Jones diu que si segons Watson, la por es pot aprendre per condicionament, també ha de poder eliminar-se a través del mateix procediment, per això posa en contacte al pacient amb l’objecte que provoca la fòbia en situacions relaxades per tal de fer-la desaparèixer.
Pràctica:
Components del grup: Miquel Bosch, Alba Cañas, Lídia Bosch.
Cas 1: Un nen de 7 anys estava a casa de la seva àvia i han vist per la televisió un autocar que queia per un penya-segat. A partir d’aquest moment, el nen es nega a pujar en cap autobús, però properament ha d’anar de viatge a Andalusia amb autocar.
10 passos per a la desensibilització sistemàtica:
1. Visualització d'una pel·lícula. Sense que el bus sigui protagonista, en un àmbit relaxat i veient una pel·lícula entretinguda, s'intenta que el nen vegi el bus com un context on els protagonistes s'ho passen bé i que li resulti atractiu. És important recalcar que l'activitat es realitza a casa la seva àvia i amb la seva companyia, ja que va ser on es va originar la seva fòbia.
2. Contes amb busos. Explicar diverses històries en les quals els personatges utilitzin els autobusos com a mitjà de transport. Com en el pas anterior, els busos no són l'element principal del conte.
3. Jugar amb l'element de fòbia. Construcció d'un autobús mitjançant el joc de LEGO, en col·laboració amb els seus pares.
4. Contacte amb un conductor d'autobús. Organitzar un dinar familiar en el qual hi estigui convidat un conductor dels autobusos urbans que passen per la població. S'acorda amb el conductor, que traurà conversa sobre la seva professió i anècdotes sobre la seva tasca com a conductor d'autobús, sempre des d'una visió positiva.
5. L'àvia puja a l'autobús. En presència del nen, la seva àvia agafa un autobús i saluda el conductor, el qual és el mateix que ja havia conegut en el dinar familiar.
6. Vídeo sobre els amics a l'autobús. El nen visualitza una gravació en la qual els seus amics i companys d'escola que estan anant amb autocar a una excursió, l'animen a anar amb ells i a que perdi la por a utilitzar aquest tipus de transport.
7. El nen visita el bus. El nen, amb els seus pares, va a l’estació d’autobusos, on el conductor els hi mostrarà el bus que utilitza. Amb el bus parat el conductor li va mostrant les diferents seccions, el lloc de conducció, el motor, els botons d'accionament de les portes, la màquina de cobrar, etc.
8. Primers trajectes. En companyia dels seus pares i alguns amics, el nen agafa un autobús per a fer trajectes curts i anar a algun lloc que sigui del seu interès (al cinema, parc temàtic, etc.). La durada dels trajectes cada cop serà més llarga.
9. Trajectes inter-urbans. El nen agafa autobús, però aquest cop només en companyia dels seus pares i per a fer viatges més enllà de la seva ciutat.
10. Viatge al Tibidabo. Juntament amb els seus companys de classe i professors, el nen se’n va a passar el dia al Tibidabo amb autobús.
Passos a seguir | Persones implicades | Lloc on es realitza | Intensitat d'exposició | Temporalitat | Material específic |
1 | Àvia, nen | Casa de l’àvia | Baixa | Recurrent | Pel·lícules |
2 | Pares, nen | Casa del nen | Baixa | Recurrent | Històries adaptades |
3 | Pares, nen | Casa del nen | Baixa | Puntual | Joc de LEGO |
4 | Conductor, pares, nen | Casa del nen | Moderada | Puntual | Contactar i convèncer el senyor conductor |
5 | Àvia, conductor, nen | Carrer/parada de bus | Moderada | Puntual | Coordinar-se |
6 | Amics/gues, professor/a | Autobús, casa seva | Moderada | Puntual | Càmera de vídeo, edició de la gravació, acord amb el/la professor/a |
7 | Conductor, nen, pares | Cotxera, autobús | Alta | Puntual | Acord amb el conductor i l'empresa d'autobusos |
8 | Pares, amics, nen | Autobús urbà | Alta | Recurrent | Autobús |
9 | Pares, nen | Autobús interurbà | Alta | Recurrent | Autobús |
10 | Pares, nen | Autobús direcció Tibidabo | Alta | Puntual | Autobús, entrades al parc |
Programació de les activitats:
Setmana1 | Setmana2 | Setmana3 | Setmana4 | Setmana5 | Setmana6 | Setmana7 | Setmana8 | Setmana9 | |
Pas 1 | |||||||||
Pas 2 | |||||||||
Pas 3 | |||||||||
Pas 4 | |||||||||
Pas 5 | |||||||||
Pas 6 | |||||||||
Pas 7 | |||||||||
Pas 8 | |||||||||
Pas 9 | |||||||||
Pas 10 |
Conclusió:
Quan ens van exposar els casos i ens van dir que l’activitat consistia en establir 10 passos perquè l’infant perdés la por a anar amb autobús, em va semblar una activitat molt fàcil. Un cop ens hi vam posar, però, van començar a sorgir complicacions, i és que ens vam adonar que 10 passos podien ser molts, o molt pocs, depenent de cada cas en concret. També ens vam trobar, que un cop establerts els 10 passos, ens van sorgir dubtes a l’hora d’establir l’ordre, ja que no sabíem que podia provocar més tensió a l’infant. A més, no tots estàvem d’acord amb l’ordre, ja que el pas que havia d’anar primer per a un membre del grup no era el mateix que per a un altre.
Fent aquest exercici he pogut conèixer el mètode de desensibilització sistemàtica, del qual n’havia sentit a parlar molt vagament, i m’ha semblat molt bon mètode, però crec que per aplicar-lo cal tenir molta experiència, ja que sotmetre algú a una exposició massa forta a un element de fòbia, podria aconseguir tot el contrari del que es pretén, és a dir, que podria augmentar la seva fòbia. També crec que és un tractament que necessita bastant de temps, ja que la intensitat de les exposicions ha de ser gradual, i aquests 10 passos es poden convertir en molts més o en menys depenent de cada persona. També penso que és un tractament que pot ser més fàcil d’aplicar durant la infància que en l’edat adulta, ja que quan més temps faci que la persona té aquesta fòbia, més gran serà i més arrelada la tindrà.
